Tolerància Zero 02

Em dirigia cap a l’estació aquell matí, amb bastant por d’aquella droga o d’aquell Home del bigot. Temia que començarà una sèrie d’assasinats.

Així i tot, no n’estava segur que l’autor dels crims fora l’Home del Bigot. Quina prova en tenía? Així i tot, la paranoia s’estava apoderant d’ell.

Joan va veure a un policia de lluny i li va dir que era el detectiu que venia a investigar el cas de la dona morta. Girant el cantó de l’andana numero dos, va veure a una xica al terra amb una marca de roda de tren per damunt. De nou, el panorama era prou sàdic.
“Ja en dugem dos seguits en menys de vint-i-quatre hores”- Pensà Joan. En aquell mateix moment es queda mirant el cadaver... Alguna cosa no quadrava.- “Si et passa un tren per damunt, et reventa a trossos..., no es tan complicat deduïr que alló no és del tot clar, sinó que més bé era un engany”. Joan va investigar tot el cos i el que hi havia pels enrrededors. Mesclat amb la sang, veié un recipent quadrat, de color verd... “green krank “ pensà. Dos assasinats sàdics, dos drogadictes. Quina relació en podia tindre tot açò? Era realment misteriós. Però sense proves , poquet en podría fer. Es dirigí cap a l’oficial, i li preguntà:
- I bé?- Aquest es girà , i li feu un gest negatiu.
- No res, Joan. No comprenc com ha pogut passar, però no tenim res. Ni videos, ni tèstigs, ni res de res. Només sabem que la mort fou anit.
“Doncs vaja – pensà – quina feina. Ara si que tindria que redactar ell l’informe . Quin conyàs!

A la nit, entrà al seu pis. Era una vivenda barata i molt petita, sense gaire mobles, amb un sofà, cuina, bany , una taula, unes cadires, i una vista al balcó preciosa que donava al centre de València. Havien estat dos dies durs, amb aquelles morts. Tenia fam, però no tenia ganes de cuinar. Agafa el mòbil i cridà al seu restaurant xinés favorit. Demanà de tot un poc, arròs, papes xineses, pollastre amb bambú... quan acabà , deixà el mòbil damunt la taula. Sempre usava el mòbil per fer i rebre trucades, així que es quedà força sorprès al vorer una trucada al fixe. La única persona que li solia trucar a casa era la seva ex parella, però ja feia dos anys que no estaven junts, així que... des aleshores, no havia tornat a parlar amb ella. En aquell moment, al recordar-la, se li passaren les ganes de menjar. Així tot, parà la taula , i ficà l’arròs a un plat, observà el fumejant pollastre, i com de bo tenia que estar, amb el seu caldo, els petits trossets de pollastre... la fam li tornà. Seguí buscant a la bossa , buscant els palets de menjar, era un repte personal que havia adoptat des de petit, menjar-se’ls amb els pals. Sorpresa la seva al vorer que no li havien posat pals. Amollà una sèrie d’injúries al seu interior, destinades als del restaurant. Ara tenia que alçar-se a per una forqueta? Finalment la gossera guanyà a la fam, i segut al sofà on era, acaricià el suau coixí que tenia al costat. Tenia ganes de llegir, però com que no tenia cap novel.la que estigués bé, decidí acabar-se la botella de cassalla que havia encetat ja feia temps. Volia oblidar aquell fatídic dia. Primer la mort de la noia, ara una trucada de la ex... Estava clar que no era el seu dia. Si, ofegaria les penes amb l’alcohol. Amb el primer glop, es quedà confós per la forta cremor que deixa la cassalla a la gola. Al segon, el mareig li pujà al cap. No solia beure molt a menut, i ara estava pagant-ho. Al tercer, els efectes de l’alcohol li pujaren al cap. Però com de malvat que és aquest, i amb quina mala bava t’enganya, que quan hi beus per ofegar les penes, en eixos moment, les revius com mai. Tancà els ulls... era com si hagués estat ahir mateix. Veia el rostre de Júlia. Era tan bonica, més que la més preciosa de les flors. Anava a casar-se amb ella. Estava en aquell mateix pis, amb la llum fosca, tènue, que feia que es confongués el seu pèl obscur amb la foscor de la nit que s’asomava per la finestra. La besà al llavis, i es fongueren en un abraçada. Ella estava molt contenta amb la boda, ja havien estat quasi quatre anys junts, quan ell se li declarà una nit inesperada. La resposta fou l’esperada, i li donà el si que Joan tant desitjava.
-Demà encara tinc que anar-hi a arreglar l’assumpte d’en Lluís... – li digué abraçada a ell, amb un to força afectuós.
- A La Vall d’Aran? No estaràs a temps! – contestà sorprès
- Si home si, es anar i tornar, no passaré ni la nit. Per a després demà ja hi hauré arribat!
Sense estar gaire convençut de la seva resposta, però tot i així confiant amb ella, la tornà i besar, li feu cosconelles, i passaren tots dos una nit molt llarga...
A l’endemà, Júlia efectivament partí. Joan es sentí sol. Hauria anat amb ella de tant enamorat que estava, però tenia feina important. A la comissaria, tot eren felicitacions i bromes, que ell tornava amb igual d’astucia. Dintre de tres dies, ja seria al altar, això si Júlia estava a temps és clar, els deia, fent broma. A la nit, al seu pis, una trucada al telèfon el sorprengué. Només Júlia li tocava a aquell número... L’agafà. No recordava les paraules exactes. No volia recordar-les. Només sabia, que instants abans, era la persona més contenta del món, i ara... no era res. Júlia se’n havia anat amb en Lluís. Anava a quedar-se a viure a la Vall. Havia passat tot tan fugaçment... Despertà sobresaltat, encara baix els efectes de l’alcohol. Era de nit. No hauria dormit gaire. Mirà el telèfon, encara parpadejant, i es decidí a fer allò que en circumstàncies normals no hauria fet mai. Li tocà a Júlia. No havia canviat de número i l’agafà.
- Si? – la seva veu denotava que estava dormint fins no feia molt.
- Hola Júlia- se li notava molt que havia estat bevent.- Com estàs?
- Qui eres? – contestà sense tindre molt clar qui era a aquelles hores.
- M’has oblidat, veritat? Jo a tu no... – i amollà una rialla amarga.
- Joan? Què vols? Vull dir... quan de temps, que passa? És molt tard...
- Jo... Jo... em preguntava que volies.
- Joan... Estàs borratxo?
- No... estava sopant, i m’ha dormit, i he tornat als dies abans de la boda saps? I... i...
- Ei... trobe que no estàs en condicions de xerrar... Vols que quedem un dia? – El silenci es feu – Joan... Joan? -
Joan encara estava al telèfon, però li agafaren ganes de plorar, i la única cosa que va poder dir-li fou un sec adéu ,li caigué la botella, i la última cosa que Júlia sentí abans de penjar-li fou el soroll d’una botella trencada.

Pel matí, sortí de la dutxa. Tenia una ressaca de dimonis, i vòmits. No tenia del tot clar si aniria aquell matí al treball. Ja escriuria l’informe dels collons. Es mirà a l’espill, i eliminà aquella barba de dos dies que ja tenia. Enrotllat amb una tovalla, entrà al menjador. El sopar encara estava a taula, sense tocar, els trossos de cristall de la que anit encara es perfilava com una botella de cassalla estaven estessos pel terra, i el telèfon encara parpadejava. “Que estrany”, pensà. Agafà el telèfon i va vorer que el que tenia era un missatge de veu.

- Té un missatge nou. Missatge número ú. – La veu del contestador automàtic sempre el ficava dels nervis. – Detectiu, crec que ja em coneix. Sóc l’Home del Bigot. No es clave on no el cridin. Deixa-ho córrer o serà el teu final. No tornes a l’estació.

Esglaiat, Joan deixà el telèfon. Aquell home era un assasí, estava clar! I el que feu fou precisament tornar a l’estació.